El cultiu i la propagació dels lithops des de llavors és molt interessant i satisfactòria i no porta tant de temps com es creu. És una forma relativament barata d’ampliar una col·lecció i, a voltes l’única manera d’obtindre algunes espècies i cultivars.
Lithops terricolor en flor.
Amb el cultiu des de llavors s’obté una xicoteta població de plantes que exhibixen la variació natural dins d’una espècie, a diferència de la compra d’un exemplar adult que només representa la seua particular variació. Les tècniques de sembra són prou simples i val la pena intentar-les, ja que de tindre èxit, la nostra col·lecció augmentarà de colp amb un mínim cost.
Cal tindre clar que quan es multiplica un vegetal per llavors el resultat no és una planta idèntica als pares, s’assemblarà, però pot ser que no conserve totes les característiques d’ells. En canvi, amb les tècniques de la propagació vegetativa, obtenim individus exactes la planta mare (clon).
Les llavors recol·lectades que tenen un any de maduració són les que presenten un major índex de germinació. Podem recol·lectar-les de les nostres plantes o comprar-les a un proveïdor especialitzat. Un emmagatzematge inadequat, provoca que disminuïsca el seu poder germinatiu.
la pol·linització de les flors
A la nostra latitud, la majoria de les espècies comencen a florir a la tardor —especialment a l’octubre—, però algunes espècies ho fan més prompte, com L. pseudotruncatella (a mitjans de l’estiu). L’última espècie en fer-ho és la cultivar de L. optica; L. optica ‘Rubra’, que florix en gener. La flor naix a la base de la planta, al fons de la fissura, i avança verticalment fins que ix a l’exterior. Una volta fora, s’obri de vesprada fins que es pon el sol durant uns 6 dies.
Fruit immadur.
Els lithops són hermafrodites —tenen òrgans masculins i femenins en la mateixa flor—, autoestèrils —són al·lògams, les flors d’una mateixa planta són incapaces de fecundar-se a si mateixes, necessiten el pol·len de les flors d’una altra planta— i algunes espècies hibriden fàcilment entre elles i les seues varietats. Les flors arriben al seu punt més fèrtil després del tercer dia. Ens abstindrem de regar durant la floració, ja que el polen es destruïx en contacte amb l’aigua.
La pol·linització manual és molt senzilla. Només hem d’atrapar el pol·len usant un xicotet pinzell o un bastonet de cotó —dels que s’empren per a la higiene de les orelles— ben net, per tal d’evitar barrejar pol·len de diferents varietats de plantes i produir hibridacions. Amb el pinzell portarem el pol·len des dels estams de la flor d’una planta fins a l’estigma de la flor d’una altra. Vídeo que mostra com hem d’efectuar la pol·linització.
Si ens agrada alguna característica concreta d’una de les nostres plantes i volem aconseguir altres exemplars amb eixes mateixes característiques, la tècnica de l’encreuament és la que produïx millors resultats. Per encreuar, cal pol·linitzar la planta desitjada, que anomenarem A: prendrem el pol·len d’una planta similar (B) i pol·linitzem A. Sembrem les llavors obteses d’A. Quan els descendents d’A florixquen, recol·lectarem el pol·len de l’exemplar que més se li assemble i tornarem a pol·linitzar A. Tornarem a sembrar les llavors produïdes per A. L’incest repetit, concentra cada volta més en els exemplars que anem obtenint, les caracterísquiques que volem preservar.
la recol·lecció de les llavors
Després de la floració, les flors fecundades assequen els seus estams i es tanquen, mentre que els estams de les que no han sigut fecundades s’arrupixen i s’assequen. Posteriorment, els fruits resultants s’unflen i tarden varis mesos —de 6 a 8— en madurar (assecar-se).
Càpsula preparada per recol·lectar.
S’han de deixar madurar i assecar completament en la planta abans de recol·lectar-les. Si volem conservar les llavors, hem de tindre en compte que les càpsules, una volta madures i seques, esclaten amb el contacte amb l’aigua i les escampen.
Si l’hivern ha sigut suficientmentment sec, es poden recol·lectar durant la primavera, si pel contrari passa la primavera i les càpsules encara no estan seques, s’haurà d’esperar a principis de l’estació següent. Retallant dràsticament el subministre d’aigua, la planta deixa d’hidratar les càpsules i es provoca un secament més ràpid.
Una volta que la baina està seca, es recol·lecta utilitzant unes xicotetes tisores i es talla el peduncle assecat. Hem d’anar amb molta precaució de no fer cap ferida a la planta. Per traure les llavors de la càpsula, la posarem damunt d’algun recipient pla i provocarem que s’òbriga de forma natural banyant-la. Una volta oberta, si la colpegem damunt d’unes gotes d’aigua, les llavors aniran eixint i dipositant-s’hi. Quan la càpsula estiga ja buida, amb l’ajuda d’un poc de paper secant s’absorbirà l’aigua que es puga amb la precaució de no arrossegar les llavors. A continuació deixarem que s’asseque tot.
Una volta seques, col·locarem les llavors en un sobret de paper transpirable i les deixarem reposar durant alguns mesos per obtenir la màxima germinació. El manteniment de la viabilitat de les llavors depén molt de les condicions d’emmagatzematge. Les conservarem en un lloc sec, fresc i protegit de la llum.
la sembra i la germinació
La millor sembra es fa a principis de la tardor o a resguard durant els mesos d’hivern. No es deu sembrar molt avançada la primavera, ja que moltes de les plàntules —si estan a l’exterior— no seran suficientment fortes com per sobreviure a les calors sufocants de l’estiu.
Càpsules i llavors.
Es deu triar un recipient que no siga transparent (per no afavorir l’aparició d’algues) per a plantar un mínim de 20 llavors en cadascun. L’omplirem lleugerament fins un centímetre per davall de la vora del test, utilitzant el substrat apropiat per a la germinació.
La barreja de substrat que jo utilitze per a la germinació de les llavors es basa en components majorment de tamany menut per a que les xicotetes arrels el puguen travessar i està composta per: 1 part de quars de granulometria menuda (1-3mm), 1 part d’arena fina de quars (-1mm) i 1 part de terra negra de jardí per a cactus passada per un sedàs per eliminar les partícules més grans.
L’esterilització del substrat evita l’aparició posterior de fongs i algues. Per facilitar el drenatge i el replantament de les plàntules, es pot afegir una capa fina d’arena a la superfície. El substrat haurà d’estar sempre humit però no banyat i les llavors s’han de distribuir uniformement per la superfície sense enterrar-les, ja que si s’enterren es moren.
Com que les llavors dels lithops són minúscules, per a facilitar la seua plantació, podem mesclar-les amb un poc d’arena pura, així a l’hora de plantar-les es distribuiran molt millor pel planter i no es concentraran pels racons. Després es cobrirà el planter amb un plàstic transparent i es mantindrà la sembra fora de l’alcanç dels rajos del sol, a una temperatura al voltant de 21ºC fins que es produïsquen les primeres germinacions; això sol ocòrrer a partir dels cinc o sis dies d’haver-les plantat, tot depenent de la temperatura que hi faça.
Creixement d’un lithops des de llavor.
A mesura que l’embrió creix durant la germinació, envia un brot —la radícula—, que es convertirà en l’arrel primària en introduir-se al sòl. Després de l’eixida de la radícula, l’hipocòtil emergix elevant la punta de la plàntula (i normalment també l’envoltura de la llavor) sobre el nivell del sòl, elevant les fulles embrionàries anomenades cotiledons.
Només hagen germinat les primeres llavors, se les deu regar lleugerament submergint el planter fins que alcance el nivell de la superfície. Si les llavors tarden un poc en germinar, l’aparició d’algues en la superfície pot ser un problema, si és així, pot ajudar l’aplicació d’una lleugera fumigació amb sulfat de coure sobre la superfície. Si encara no fa la suficient calor ambiental necessària per a fer germinar les llavors, un mètode molt usat és tapar el planter amb un plàstic negre i exposar-lo al sol, farà que la calentor del planter augmente i facilite la germinació.
el cultiu durant primer any
Durant el primer mes des de la germinació, s’ha de mantindre el planter tapat i el substrat humit regant per immersió cada tres o quatre dies. A mesura que les plàntules es van fent més fortes, hem de distanciar el temps del reg i eliminar el plàstic protector cap als dos mesos.
Plàntules d’un mes d’edat.
A partir del segon mes, les plàntules han de començar a perdre el color groc verdós de les setmanes posteriors a la seua germinació i han de començar a engrossir i a pendre un color més fosc. Es continua reduint lentament la freqüència de reg. Aproximandament a partir del cinqué mes les plàntules comencen a desfer-se del cotiledó i a desenvolupar les seues primeres fulles verdaderes, formant-se el que serà ja, un xicotet lithops en miniatura que no traurem del planter fins que haja acomplit l’any.
La calor i la humitat present en el planterdurant els dos primers mesos poden propiciar el creixement d’algues o d’espores de fongs en pocs dies. Són els majors enemics dels planters. Els fongs fan que les plantes i el substrat es cobrisquen d’un borrissol blanc i les plàntules es tornen fosques i després moren. Destaparem i airejarem els planters i deixarem que el substrat s’asseque completament.
Plàntules de cinc mesos d’edat.
Un remei casolà per evitar l’aparició de fongs és espolsar canella sobre el substrat. La canella és un potent fungicida natural que prevé l’aparició de fongs i en cas que ja hagen eixit, els combat. Destruirem les plantes afectades ja que una volta germinades les llavors, és impossible realitzar un trasplantament de les plàntules sense els riscos que comportaria la seua mort, per això, el millor és que una volta germinades les llavors, s’elimine la humitat perllongada, i es comencen a espaiar els regs.
Al llarg de la seua primera regeneració, se’ls pot donar un poc de fertilitzant diluït, afegit a l’aigua del reg. Les plàntules es podrien deixar en els planters durant el major temps possible, però a partir de l’any ja es poden transplantar.
Quan les plantes tinguen un tamany suficient com per a manipular-les, ja les podem transplantar amb molta precaució en testets amb terra adequada. És obvi que el tamany diferirà d’acord amb el temps i les característiques climàtiques que hagen afectat el seu creixement; i el transplantament, amb la pròpia capacitat per a manipular-les amb eficàcia, però per norma general uns 5 mm son suficients per a transplantar-les. És molt important, quan manipulem les plantes, assegurar-se que la manipulació no les faça malbé.
Lithops d’un any d’edat.
Els joves lithops s’han de cuidar d’una manera molt especial, han d’acabar el seu primer estiu resguardats dels rajos del sol i amb la precaució que la terra no es quede mai seca del tot durant molts dies, ja que poden morir en qüestió d’hores per deshidratació. Quan els reguem, ho farem per immersió, així evitarem que es tomben. A l’entrada del seu primer hivern, s’han de resguardar de la rosada, de les gelades i del contacte amb les pluges violentes.
Una volta adaptats al seu nou emplaçament, se’ls pot tractar com a la resta dels lithops joves, sempre tenint en compte els desavantatges del seu xicotet tamany. A partir del tercer any trauran les seues primeres flors i hauran arribat a l’edat adulta.