introducció

Els Lithops són xicotetes plantes suculentes evolucionades morfològicament per poder mimetitzar-se amb el paisatge on creixen, es camuflen en terra com si foren pedres, convertint-se en un clar exemple d’adaptació a les dures condicions de vida de les zones desèrtiques.

El mimetisme en les plantes-pedra

Gràcies a un procés de convergència evolutiva, les plantes de totes les zones àrides del món han desenvolupat estratègies similars per tal d’evitar els atacs dels seus depredadors i que podríem agrupar en dos: mecanismes de defensa i mimetisme.

lithops mimetisme

Mimetisme en el gènere Lithops.

Els mecanismes de defensa generats per algunes plantes, són estratègies actives que les ajuden o les protegixen contra allò que pot causar-les algun dany. Algunes d’elles, com les Cactàcies (Cactaceae), estan armades amb ferotges espines, que són fulles molt modificades, capaces de dissuadir a la majoria dels hervíbors. Per a altres plantes, el seu principal mecanisme de defensa és químic: solen presentar una gran varietat de substàncies tòxiques, irritants o repulsives. Un clar exemple d’esta estratègia de defensa seria el làtex tòxic que generen les Euforbiàcies (Euphorbiaceae), però també els diferents alcaloides que presenten moltes Aïzoàcies (Aizoaceae).

Als llocs àrids, el percentatge de plantes espinoses i tòxiques és més elevat perquè en estos llocs la biomassa és escassa i qualsevol font d’aliment i d’aigua és molt cobejada pels animals, de manera que les plantes tenen més necessitat de defendre’s d’ells. A estos llocs quasi inhòspits, a més, el creixement vegetal és lent per la falta d’aigua i la planta no pot permetre’s una ràpida regeneració de les parts consumides pels animals.

El mimetisme, en canvi, no constituïx cap estratègia activa de la planta enfront de la depredació animal, apareix com a resultat de l’evolució per sel·lecció natural i amb el transcurs de mutacions aleatòries, que porten, al cap de moltes generacions, a l’aparició de caràcters que contribuïxen a camuflar-la. El mimetisme és la propietat que tenen algunes plantes —també animals— d’adoptar la coloració o l’aspecte extern dels objectes entre els quals viuen, per a fer-se menys vulnerables als atacs dels animals. Com que les plantes que presenten major mimetisme amb l’entorn, tenen major probabilitat de supervivència que altres menys dissimulades, amb l’eliminació progressiva de les plantes menys dissimulades, les plantes supervivents són més, deixen més descendència i transmeten l’avantatge a la generació següent.

Acanthoplus discoidalis

Grill d’arbust (Acanthoplus discoidalis).

Certs gèneres de plantes sud-africanes han evolucionat en resposta a la depredació, imitant la forma, tamany color i fins i tot textura d’un fons inanimat, fins al punt de quedar completament camuflades als animals. Alguns estudiosos creuen que la pressió de grans manades d’ungulats sobre les seques planures sud-africanes haurien exercit sobre la vegetació, podrien haver donat origen a la força sel·lectiva que portara a la proliferació d’eixes formes mimètiques. En pasturar en vegetació baixa, el animals devorarien tot allò que tinguera aspecte de planta, particularment en estació seca, quan moltes se sequen i moren. A favor d’eixa hipòtesi figura el fet que les flors dels Lithops —que són conspicues— tinguen una vida breu i apareguen només durant l’estació humida, quan els animals de pastura disposen d’herba en abundància.

La imitació a les pedres aconseguix la seua màxima expressió en el gènere Lithops: la planta sencera simula una pedra fins al punt de resultar pràcticament imposssible distingir-la en un fons de vegetació baixa, sobre tot en l’època eixuta, quan es deshidrata i s’afona a sòl de terra, resultant quasi invisible fins i tot a una distància curta. Esta morfologia li aporta un benefici addicional i excepte quan florix, és molt difícil de localitzar entre les graves i els cudols. El seu mimetisme en forma i color a l’entorn que els envolta és quasi total, en una clara finalitat de defensa contra la identificació per part dels insectes —com el grill d’arbust (Acanthoplus discoidalis)— o els animals hervíbors —com l’òrix (Oryx), el porc espí del Cap (Hystrix africaeaustralis), l’esquirol terrestre del Cap (Xerus inauris) o l’estruç (Struthio camelus)— que pasturen per aquelles àrides estepes i sabanes.

lithops

Mimetisme en el gènere Lithops.

Evolucionades morfològicament per poder mimetitzar-se amb el paisatge on creixen, els lithops formen grups de dos fulles acoblades, dividides per una fissura per on apareixen les flors. Cada parell de fulles forma el cos de la planta, que té forma cilíndrica o cònica amb una superfície més o menys aplanada.

De la fissura que hi ha entre les fulles sorgixen, en període vegetatiu, les noves fulles mentre les antigues s’assequen. Les espècies varien en la seua coloració, sent de diferents tons de color: marró, gris, verd, rogenc, violaci… La superfície de les seues fulles pot estar estriada, tacada o puntejada i generalment presenta una “finestra” que correspon a una zona transparent o traslúcida sense clorofil·la, a través de la qual arriba la llum a la part de la planta que roman enterrada. La floració es produïx a la tardor. Els lithops florixen a partir del tercer any d’edat, les flors s’obrin de vesprada i es tanquen quan es pon el sol. Tenen forma de margarida i poden ser més grans que el cos de la planta i són de color groc, blanc o ataronjat —en l’espècie L. verruculosa—. Només sorgix una flor per cada parell de fulles i una volta polinitzada, el fruit produïx nombroses llavors que es propaguen molt fàcilment en contacte amb l’aigua.

L’evolució del gènere Lithops

Es creu que el gènere Lithops va evolucionar a partir d’un tipus de planta de fulles verdes i molt separades, molt semblant al gènere Lapidaria. De fet, algunes espècies de lithops encara presenten una apariència molt semblant a aquella primitiva planta, com els L. helmutii o els L. divergens, també els L. meyeri.

lapidaria

Lapidaria margaretae.

Estes característiques considerades primitives, en canvi, no es donen en altres espècies de lithops, que presenten molta més varietat de colors i fulles més fusionades. Una de les espècies més evolucionades seria L. pseudotruncatella, amb unes fulles tan fusionades que només un diminut orifici que apareix al centre de la superfície de la planta, fa entreveure la seua bipartició foliar. Esta particularitat evolutiva, s’observa també a l’hora de la regeneració vegetativa, ja que els L. pseudotruncatella no la fan igual que la resta de les espècies: la planta deixa secar la part exterior de les fulles formant un embolcall i les fulles noves apareixen a la fi de la temporada lliurant-se de la membrana de paper que les embolica, formada per les velles fulles ja ressecades.

Este fenomen també es dóna en els L. steineckeana i en les primeres mudes de L. aucampiae, mentre que en L. pseudotruncatella, les fulles no apareixen separades fins a la quarta muda, ja en l’etapa adulta. Esta forma de regeneració vegetativa és molt similar a la del gènere Conophytum, molt més especialitzat i evolucionat en este aspecte.