les plantes suculentes

Les plantes de la nostra regió climàtica, traslladades a un desert, no resistirien durant molt temps les extremes condicions climàtiques que allí s’hi donen i que els fan inhabitables. Tot i això, molts deserts no corresponen exactament amb la idea que habitualment ens fem d’ells.

No és certa la imatge tòpica dels deserts com a espais ocupats per immensitats cobertes de dunes, això només és cert per a 1/4 part del desert del Sàhara i a penes per a 1/2 dels deserts del Namib, d’Aràbia i d’Iran; als deserts càlids d’Amèrica del Nord i al d’Atacama, els dipòsits d’arena també ocupen poca superfície. Als deserts climàtics d’estes regions hiperàrides, els sòls consistixen principalment en fragments de roques o, en àrees més reduïdes, són sòls d’origen lacustre, poc desenvolupats, argilosos o francs. La majoria dels sòls d’estes regions extremadament àrides, on la pluviositat no arriba als 100 mm, estan coberts de pedres, roques i graves.

suculentes

Plantes suculentes.

Un cert nombre de plantes estan organitzades per a resistir l’extrema sequera i les condicions d’intensa evaporació que regixen la vida vegetal a les zones àrides. Moltes d’elles han reduït el seu període de vegetació actiu fins a tal punt, que són capaces de germinar, florir i aplegar a la maduresa de les llavors en algunes setmanes, a favor de la curta temporada de pluges. Les llavors romanen després de molts mesos i fins i tot alguns anys en una sequedat total, fins que gràcies a eventuals condicions favorables es decidixen a germinar. Altres, allargen les seues arrels fins alcançar la capa d’humitat a molts metres de profunditat.

Mentre que altres, tenen la tija i les fulles molt grosses, suculentes, convertides en dipòsits d’aigua dels quals la planta consumix el líquid que necessita i li permet resistir fins a les properes pluges; són les que s’anomenen plantes suculentes (del llatí SUCCUS / “suc”) o crasses (del llatí CRASSU / “groixut”), i deuen el seu nom al fet que el seu teixit cel·lular —el de la tija o les fulles— és capaç d’emmagatzemar grans quantitats d’aigua.

La suculència és una adaptació de moltes plantes xeromòrfiques que permet emmagatzemar l’aigua al mateix temps que reduïx les pèrdues d’aigua per l’efecte de l’evapo-transpiració. Els teixits de les tiges i de les fulles engroixudes estan formats en gran part per un parènquima de reserva translúcid que acumula aigua. La pèrdua es reduïx gràcies a la menor proporció superfície/volum que fa que quede exposada una àrea més menuda de l’òrgan. Algunes plantes s’incrusten al sòl, de manera que només exposen al sol una part del seu teixit per a fer la fotosíntesi.  Les plantes suculentes no estan genèticament relacionades entre elles, sinó que han desenvolupat independentment trets similars en un procés d’evolució convergent.

dunes

Deserts càlids, deserts freds i formacions dunars.

És sorprenent la confusió que existix a l’hora de definir la diferència entre cactus i suculentes, quan botànicament els cactus són també “suculentes”, l’única diferència és que els primers estan provistos de punxes que emergixen d’unes arèoles que els segons no tenen.

Deixant de banda les cactàcies, la resta de les suculentes varien expectacularment en formes i tamany, si bé són similars als cactus en el fet que tenen la facilitat d’emmagatzemar aigua en un voluminós òrgan d’emmagatzematge, el seu desenvolupament pot ser bastant diferent. Mentre que els cactus solen consistir en tiges voluminoses modificades en forma de penca, columnars o cilíndriques, altres suculentes varien des del que pot assemblar-se a un cactus sense punxes fins al que sembla ser una planta convencional però que presenta fulles molt més carnoses.

Existixen plantes crasses en tot el món, i la seua distribució és molt curiosa; mentre que totes les cactàcies són endèmiques del continent americà —excepte les epífites, originàries d’Àfrica—, la gran majoria de les altres plantes suculentes són africanes, sobretot de l’Àfrica austral. Àsia és molt pobra en plantes crasses —sens dubte per les baixes temperatues dels seus deserts—, mentre que a Europa existixen només un parell d’espècies, a les riberes càlides del Mediterrani —com les consoltes (Sempervivum tectorum) o els crespinells (Sedum sp); com el crespinell blanc (Sedum album) o el raïmet de pastor (Sedum sediforme), que trobem a les nostres muntanyes—.

Les crasses, no viuen en condicions absolutament desèrtiques com popularment es creu. Sí ho fan en condicions semidesèrtiques moderadament àrides, sempre que es troben en presència d’un poc de terra i mai en arena pura. També es troben moltes suculentes en llocs menys usuals: creixen per exemple, a prop dels cims de les muntanyes o entre els clevills de les roques.

A través del món sencer, les plantes crasses han ocupat un lloc especial entre els botànics; les seues inusitades configuracions, tamanys, formes… les seues flors i les seues fulles i tiges de meravellosos colors, les han fet guanyar un afecte especial entre els més joves aficcionats. Per cert, no és d’estranyar que algunes de les millors col·leccions de suculentes s’iniciaren quan els seus propietaris eren encara xiquets de col·legi (amb aquell típic test amb un xicotet cactus que en solen regalar als col·legis per algun motiu en concret). En part, el motiu d’este interés es deu per la sorprenent capacitat d’estes plantes per a suportar temperatures i intensitats de llum solar extremadament altes junt a una notable resistència per a tolerar períodes de sequera. Moltes crasses poden suportar temperatures de més de 50ºC aproximadament, encara que la temperatura del sòl puga pujar fins als voltants dels 60ºC a causa de l’absorció dels rajos del sol. Juntament amb això, moltes crasses poden sobreviure amb a penes 75mm de pluja a l’any. La capacitat per a patir estos extrems fa que esta varietat de plantes siga ideal per a aquells aficcionats oblidadissos que poden organitzar una xicoteta col·lecció d’estes plantes, tant en un rebaix de la finestra que reba llum directa com en un terrat, una terrassa o un xicotet hivernacle.

Hi ha milers d’espècies de plantes suculentes, classificades en diverses famílies. La majoria pertany a les Aïzoàcies, les Cactàcies, les Crassulàcies i les Euforbiàcies, amb més de mil espècies cadascuna. Mentre que les Cactàcies són endèmiques del continent americà, la majoria de la resta de les plantes suculentes ho són de l’africà. En el següent tauler s’exposen les famílies amb més representants de les plantes suculentes:

crasses

L’exemple més conegut de suculència és el dels cactus, però hi ha altres famílies vegetals que presenten el mateix fenomen; a l’Àfrica, les Euforbiàcies exposen una adaptació molt similar i sovint, solen ser confoses amb Cactàcies. Al continent africà també, les Aïzoàcies tenen una aparença més herbàcia o subarbustiva.

L’adaptació de les suculentes les permet colonitzar entorns àrids o en els quals la captació d’aigua és limitada, aquells que reben poca competència per part d’altres espècies vegetals i en els quals els herbívors són escassos. Per possibilitar la captació de l’escassa humitat present en l’ambient, moltes suculentes són pubescents, és a dir, presenten una superfície coberta de pèls que retenen la rosada del matí. Altres tècniques emprades per a maximitzar la retenció de la humitat són la reducció de la superfície en comparació amb el volum de la planta, amb la qual cosa es limita el nombre i la longitud de les seues ramificacions, així com el desenvolupament de recobriments pruinosos en la superfície de fulles i tiges. Els cactus presenten les fulles modificades en espines i les tiges són suculentes i fotosintètiques.

Altres estratègies de les plantes suculentes per evitar la pèrdua d’aigua són: les cutícules gruixudes de les parts aèries, la pèrdua de les fulles durant l’estació seca, la gran longitud de les seues arrels i la reducció del nombre d’estomes i el metabolisme CAM, mitjantçant el qual obrin els estomes a la nit per fixar el diòxid de carboni, i durant el dia els tanquen per evitar l’evaporació en les hores de més calor.