història botànica dels lithops

La primera descripció científica d’un lithops la va fer el naturalista William John Burchell a principis del segle XIX, després d’una expedició botànica per les estepes semiàrides del sud-oest africà que envolten el curs mitjà i baix del riu Orange.

Burchell-Lithops-notes

“Mesembryanthemum turbiniforme”, dibuix fet per Burchell l’agost de 1812.

Durant el mes de setembre de 1811 va descobrir accidentalment a les estepes del Karoo, prop de la ciutat de Prieska, una planteta de color marró, d’apariència extranya i amb una fissura en la seua superfície. En el seu llibre “Viatges per l’Àfrica Meridional”, publicat en dos volums en 1822 i 1824, va descriure el descobriment així: “…en moure cap amunt la terra pedregosa vaig vore allò que semblava com un cudolet curiosament camuflat, resultava ser una planta, i una nova espècie addicional de la nombrosa família dels Mesembryanthemum, amb completa harmonia del color i aspecte amb les pedres entre entre les quals creixia”.

Tot i que la descripció que va donar de la planta no és prou detallada per assegurar quina seria l’espècie de lithops que va descobrir i el nom que li va donar —Lithops tubiniformis— actualment ja no s’utilitza, es creu que podria tractar-se d’un L. aucampiae.

Classificats com espècies de Mesembryanthemum, el 1922 Nicholas Edward Brown va començar a reclassificar els gèneres de la família sobre la base de la morfologia de les seues càpsules florals. Amb la creació del gènere Lithops, desenes d’espècies de lithops van anar descrivint-se i documentant-se durant les dècades següents pels botànics Nicholas Edward Brown, Gustav Schwantes, Kurt Dinter, Gert Nel i Louisa Bolus. Però hi havia poc consens sobre la relació entre les diferents espècies, o fins i tot com havien de ser agrupades en espècies les diferents poblacions. A principis de la dècada de 1950, el gènere Lithops era encara poc conegut i tampoc no estava ben definit taxonòmicament.

Hooker-Lithops

Dibuix fet per J. Hooker de “Mesembryanthemum truncatellum” l’any 1874.

A partir d’eixa dècada, els naturalistes Desmond i Naureen Cole van començar a estudiar-los, visitant quasi totes les poblacions al seu hàbitat natural i recol·lectant mostres d’aproximadament 400 exemplars, així com llavors i mostres de sòl i roques del seu mateix hàbitat. Van identificar totes les plantes recol·lectades amb una numeració, que seria coneguda d’ara endavant com els números de Cole.

El matrimoni Cole va estudiar i revisar el gènere amb un estudi detallat de les diverses plantes, que va donar lloc a la publicació del llibre en 1988: Lithops: les pedres que florixen (“Lithops: Flowering Stones”), considerat com l’obra directriva dels lithops, i on es descriuen les espècies, subespècies i varietats. Actualment la classificació dels Cole té una gran acceptació i les llavors descendents dels seus lithops numerats, procedents de la seua col·lecció particular, han sigut distribuïdes per tot el món.

En la dècada de 1990 encara es continuaven descobrint noves espècies de lithops a les estepes del sud-oest africà: L. coleorum es va descobrir el 1994 a prop de la vila minera sud-africana de Lephalale, al sud del Limpopo; L. hermetica és descobert l’any 2000 en uns terrenys diamantífers a uns 140km al sud-est de la ciutat de Lüderitz, on estava prohibit el pas. Finalment, L. amicorum va ser descobert a 70km al sud-est del poblet d’Aus per un grup d’amics (entre els quals es trobaven els Cole) durant una expedició la primavera de 2004.

El limitat radi de distribució d’algunes espècies, l’alteració del seu hàbitat natural, els rigors climatològics, però sobretot la intensa recol·lecció il·legal, han provocat que actualment set espècies del gènere Lithops figuren en la Llista Roja d’Espècies Amenaçades de la UICN. Tres espècies: L. francisci, L. hermeticaL. werneri es consideren vulnerables (VU) després de determinar-se que presenten una alta probabilitat de convertir-se en “espècie en perill d’extinció”. L. werneri és segurament l’espècie més enfrontada a un risc extremadament alt d’extinció en estat silvestre. El 2012, considerada extinta al seu hàbitat, durant l’inici de la primera campanya de reforç i repoblació al seu hàbitat natural —la zona de les muntanyes Erongo—, es van descobrir uns pocs exemplars que havien passat totalment desapercebuts pels naturalistes.

L. optica apareix catalogada com NT (sigles en anglés de “quasi amenaçada”) ja que es considera que encara no acomplix els criteris de les categories d’amenaça (“vulnerable”, “en perill” o en “perill crític”) elaborades per la UICN, però que està pròxim a acomplir-los o s’espera que ho faça pròximament. Les altres tres espècies que han sigut avaluades (L. fulviceps, L. ruschiorum i L. vallis-mariae) no acomplixen el criteris de cap altra categoria i com a tals, no poden considerar-se com espècies amenaçades.