fisiopaties i altres

les fisiopaties

Les fisiopaties són transtorns i alteracions funcionals d’un organisme sencer o part d’ell, causades per un desequilibri fisiològic i provocades per un cultiu en condicions inadequades.

la llum

Les plantes-pedra en el seu medi natural estan exposades a alts índex lumínics, per això estan adaptades a un medi on el sol i la llum és abundant. Els transtorns deguts a una escassesa de llum, es deuen en la seua major part a plantes mal ubicades o baix una ombra fosca permanentment.

lithops

Lithops ruschiorum amb etiolament.

Les plantes a l’hivern toleren nivells més baixos de llum, però una il·luminació insuficient en plena fase de creixement, produïx un aprimament apical de la planta, acompanyat d’una escassa lignificació de les tiges i un descoloriment de les fulles per falta de clorofil·la. La planta llavors s’inclina cap a la font de llum més propera. És el fenomen de l’etiolament, que determina un afebliment general i una deformació permanent, que una volta produïda ja no té remei. Estos teixits tendres, són molts més tous i per això mateix més sensibles a un atac parasitari.

Remei: instal·larem progressivament la planta en posicions cada volta més il·luminades, tenint en compte que el canvi no siga massa dràstic, ja que els teixits acostumats a l’ombra, poden patir cremades greus si se’ls posa directament al sol, cosa que no passa a les plantes ja adaptades. L’etiolament anirà aminorant progressivament en les successives mudes si se satisfan els requeriments lumínics de la planta.

Al contrari, una exposició sobtada al sol, sense una adequada aclimatació, causa cremades que fan malbé la planta també sense remei. Remei: exposarem les plantes de forma gradual a la llum solar, instal·lant ombralls adequats. La millor posició és l’orientació al sud, en menor grau a l’est i oest. La posició nord és totalment desaconsellable.

lithops

Lithops amb etiolament.

la temperatura.

Les plantes-pedra estan adaptades a determinades variacions de temperatura, si els seus limits mínims de temperatura se sobrepassen, es provoca el congelament dels sucs cel·lulars que destruïxen les cèl·lules i maten la planta. Les possiblitats de congelació augmenten si es manté el substrat humit durant l’hivern. En els casos menys greus, es formen taques més o menys fosques, que desfiguren la planta. L’excés de calor es manifesta mitjançant cremades a l’epidermis que poden facilitar infeccions fúngiques. En els casos més greus porten a la dessecació i mort de la planta. Remei: no superar el limits de temperatura als quals la planta s’ha adaptat en el seu hàbitat natural.

l’aigua

Si no es respecta la demanda hídrica durant el seu cicle vegetatiu, els resultats són catastròfics per a la planta. Cal tindre en compte, que quasi la totalitat de les pèrdues es deuen més a l’excés de reg, que a la carència. L’aigua amb un elevat contingut en calci, provoca a llarg termini l’asfíxia de les arrels.

Amb l’excés de reg es genera un trastorn fisiològic, que es traduix en un afebliment que exposa a la planta a diverses malalties, la més important és el podriment. La podridura comença amb l’atac de fongs o d’altres microorganismes que van destruint els teixits i generalment s’inicia des de la base i puja a poc a poc per la planta. La planta malalta es torna groguenca o fosca i pot contagiar a les més immediates. És un dany irreparable que consumirà tota la planta. Alguns gèneres, com els conofits, les tanquanes o les argirodermes, amb l’excés d’aigua tendixen a “rebentar” formant preocupants ferides en les seues fulles.

lithops podrits2

Podrició per excés de reg.

Remei: utilitzarem una barreja de substrat que drene bé i mantindrem els regs al mínim tot respectant el calendari de regs. En cas de dubte no regarem. El millor és portar un registre de regs.

La carència d’aigua també comporta transtorns a la planta. Si bé el transtorn és lent, finalment pot comportar la pèrdua de l’exemplar afectat. Sol afectar més els planters, degut a un descuit en quant al control de la humitat i és comú en plàntules o plantes de tamany molt menut.

El senyal més clar que un lithops necessita un aportament hídric, és quan disminuïx de grandària, la part aèria es contrau i s’arrua sense descolorir-se i deixa de créixer, mentre el seu còs es va submergint en el substrat. Finalment pot comportar la mort de la planta. Tot este procés, lògicament, és més ràpid en les plantes de xicotet tamany.

Remei: regarem la planta generosament fins que l’aigua sobrant isca per forat de drenatge o bé, per als exemplars menuts, posarem el test sobre un recipient amb aigua i esperarem uns vint minuts per a que l’aigua arribe a la superfície del substrat. Sempre regarem una volta s’haja post el sol.

la humitat atmosfèrica

Un excés d’humitat en l’aire, una condensació elevada, un contacte continuat de la planta amb l’aigua, una escassa ventilació, especialment a l’hivern, són les causes principals del podriment.

el substrat

No es precís que intentem imitar al detall els components del substrat dels seus hàbitats naturals, a les plantes-pedra els va bé una estructura ben drenada, que permeta una adequada ventilació de les arrels, una escassa presència de matèria orgànica, un PH bàsicament neutre i uns components silicis. Un substrat inadequat, en la pitjor de les hipòtesis, provoca la mort lenta de la planta (substrat amb components calcaris, sòl alcalí…) detenint o retardant el creixement, impedint la floració, alterant la fisiologia de la planta…; o la seua mort ràpida (per podricions degudes a l’alta presència de matèria orgànica, que drena amb dificultat).

Remei: canviarem el substrat i el substituirem per un més adequat. Si les arrels s’han perdut, tractarem la planta com un esqueix.

l’adobament

lithops

Lithops bromfieldii cremat per un mal ús de productes fitosanitaris de contacte.

Les plantes-pedra viuen en territoris amb sòls pobres i amb escasses precipitacions, per la qual cosa no són capaces d’absorbir grans quantitats de sals minerals, i si en cultiu se subministren dosis massa elevades d’abonament, s’acumula en el sòl acidificant-lo, alterant els equilibris osmòtics que afeblixen progressivament la planta i la porten a la mort. Remei: les plantes-pedra no solen necessitar d’adobament per al seu correcte desenvolupament, en qualsevol cas si s’obta per adobar, cal rebaixar a menys de la mitat la dosi recomanada pel fabricant. Sempre utilitzarem l’adob preparat per a les cactàcies.

els tractaments fitosanitaris

Un ús incorrecte dels productes fitosanitaris pot provocar cremades i diverses alteracions en les nostres plantes, algunes d’elles fatals. Remei: de la mateixa manera que l’adobament, cal respectar l’ús i les dosis recomanades pels fabricants dels producte fitosanitaris. Com que en la seua utilització poden intervindre nombrosos factors que escapen a les nostres previsions (climatologia, forma d’aplicació…), serà prudent assajar la innocuïtat del producte només sobre una planta per tal de vore els efectes primer sobre un sol exemplar.

lesions i ferides

Les nostres plantes poden patir qualsevol lesió causada per una mala manipulació, un colp, l’atac d’algun animal, un tall o un altre tipus d’accident, que produïx una interrupció de la continuïtat de l’anatomia normal.

argyroderma

Agyroderma amb ferides per excés de reg.

També alguns gèneres de plantes-pedra, com els conofits, les argirodermes, les tanquanes o els gibbaeums són molt propensos a patir esgarrades a les fulles. Si ens excedim en els regs durant el període vegetatiu, les plantes s’obliguen a créixer massa en poc temps i s’unflen a un ritme en què l’epidermis no pot abastar tot el volum d’aigua i les fulles “rebenten”. Normalment passa durant els primers regs de la temporada.

Generalment les lesions i les ferides no arriben a matar la planta, però les afecta estèticament i són lloc d’entrada dels agents patògens. Les cicatrius es mantindran fins que en la temporada següent la planta renove les fulles.

Remei: aplicarem un poc de canella a la ferida i posarem la planta afectada en un lloc ventilat, per evitar l’atac de paràsits i perquè les ferides s’assequen ràpidament i la planta produïsca una nova pell protectora. No regarem fins que les ferides estiguen cicatritzades.

D’altra banda, anirem amb compte amb els gèneres que tendixen a retindre massa l’aigua una volta regats i se solen dilatar i esgarrar. A finals de les seues respectives èpoques de repòs, anirem acostumant-los al reg a poc a poc, de manera que l’epidermis adormida, desperte al creixement al mateix ritme que la resta de la planta. En el cas que adquirim plantes en eixes condicions, ens abstindrem de regar-les durant un temps prudencial.

altres

la variegació

La variegació no és una fisiopatia, és una variació irregular de la coloració dels òrgans vegetals, com les fulles i les flors, produïda per una falta de pigments. Per tant, les plantes variegades no estan malaltes, només tenen una anomalia genètica que consistix en l’absència total o parcial del pigment clorofil·lia.

lithops

Malformació de “les fulles foses”.

Estèticament este caràcter pot resultar atractiu, però per mantindre’l en la descendència és precís recórrer a fer esqueixos (clons), ja que per llavors no s’hereta.

les malformacions

Més prompte o més tard, si tenim una bona col·lecció de lithops, observarem com alguns exemplars presenten algun tipus d’anomalia o deformitat congènita física. Des del mateix moment de la muda, la planta tendix a presentar algun tipus de malformació degut a un creixement desordenat. La malformació més coneguda en els lithops és la de “les tres fulles”, aberració que en alguns exemplars produïx una fissura triangular que origina tres fulles en lloc de dos. Altres malformacions, com la de “les fulles foses”, presenta una unió de diverses fulles en una sola i li dóna a la planta un aspecte fos i compacte.

Tot i que realment no es tracta de cap malaltia, les malformacions són indesitjables, també són curioses, però a voltes poden ser una font de problemes. Generalment desapareixen en la següent muda o en mudes posteriors.