dinteranthus

Els dinterants (Dinteranthus) són un xicotet gènere amb sis espècies de plantes suculentes de la família de les Aïzoàcies, endèmic del sud-oest d’Àfrica. És comú a Warmbad, Namíbia, i a les proximitats de les ciutats Gordonia, Hay i Kenhardt, al Namaqualand, a Sud-àfrica. Les plantes creixen als vessants coberts de planes de grava de quars o en àrees amb menys de 100 mm de precipitació. Tot i que el gènere va ser descrit per M. H. Gustav Schwantes, el nom genèric es va atorgar en honor del botànic alemany Kurt Dinter.

Dinteranthus wilmotianus

Dinteranthus wilmotianus.

L’espècie tipus és: Dinteranthus microspermus (Dinter i Derenb.) Schwantes. El nom de l’espècie microspermus deriva del grec mikros, “menut” i el grec esperma, “llavor”. El gènere Dinteranthus, en molts aspectes s’assembla al gènere Lithops. En particular, el tipus Dinteranthus vanzylii és molt similar a un lithops i el 1932 va ser descrit originalment per H. M. Louisa Bolus com Lithops vanzylii. Els dinterants diferixen dels lithops per una major producció de llavors, d’un tamany molt més menut.

Les plantes del gènere Dinteranthus creixen de forma compacta. De creixement molt lent, estan formades per un parell de fulles gruixudes, que durant el seu creixement forma grups de parells de fulles a partir de la tija que poden arribar a medir 6 cm, són més o menys semiesfèriques i de color gris-blavós amb unes taques més o menys verdoses. Espècies com D. microspermus, també poden presentar un color gris-violeta o lleugerament rosat. Les fulles són redones amb costats convexos vistes des de dalt i semi-ovalades vistes lateralment. La seua epidermis pot ser arredonida o coberta de punxegudes papil·les i la de la subespècie microspermus puberulus és de color verd amb punts i vellutada.

Les flors són terminals amb tija curta i aparentment sense bràctees. S’obrin de vesprada i arriben a un diàmetre de 4 a 8 cm, són solitàries i a la tardor ixen del centre de les fulles. Tenen 6-8 sèpals i pètals de color blanc o groc intens. Es reproduïxen per llavors o per separació de caps.

Condicions de cultiu i atenció general

A mitjans de primavera comença el seu període de creixement fins als primers mesos de la tardor, després de la floració, durant els mesos més freds de l’any, el dinterant entra en un període de repòs.

Dinteranthus vanzylii.

Dinteranthus vanzylii.

És una espècie de creixement lent, és molt fàcil de cultivar en climes càlids, requerix un substrat amb bon drenatge, regs nuls a l’hivern i quinzenals a la tardor-primavera tenint en compte la grandària i material del test. Cal deixar assecar el substrat entre reg i reg, en cas de dubte, és preferible no regar, és molt rar que muira per falta d’aigua. Quan comencen a marcir-se les fulles més velles, cal suspendre el reg fins que s’assequen completament. No s’ha de regar banyant les fulles ja que poden tacar-se amb la calç i tampoc ha de quedar aigua estancada al substrat, ja que pot causar la putrefacció de la planta.

Quan comença a mostrar signes de creixement, cal anar regant de forma espaiada i amb poca quantitat d’aigua. A l’estiu, sobretot quan les nits són molt caloroses, entra en repòs i la millor opció és abstindre’s de regar. Com s’ha dit, un bon drenatge és essencial, ja que tots els Dinteranthus són un poc propensos a la putrefacció, Dinteranthus microspermus subsp. puberulus és el més resistent dels sis tàxons. Els seus requisits nutritius són modestos i els seus sistemes radicals són minúsculs. 

Tot i que inicia l’activitat a partir de primavera, el seu creixement és molt vigorós a principis de la tardor, tot just abans de la floració. Preferix ser conreat amb una bona exposició lumínica, ja que això els dóna un aspecte blanc ossi i no s’ha d’exposar a sol directe a l’estiu, ja que massa exposició solar pot cremar les fulles. És convenient protegir-los de les baixes temperatures a partir de 0º C però en condicions apropiades suporta fins a -4ºC per curts períodes de temps. El seu manteniment és molt fàcil i és molt resistent a les plagues.

Propagació

Els dinterantus es poden propagar tant per divisió de caps com per llavors. El tamany de les llavors és diminut, això complica d’una forma important la propagació, ja que les plàntules també són molt menudes.

Les llavors necessiten per a germinar temperatures càlides, per tant sembrarem avançada la primavera i principis d’estiu. Utilitzarem un substrat esterilitzat basat en gra fi i torba per tal d’assegurar-li l’acidesa necessària, però tenint en compte que tinga un bon drenatge. Banyarem el substrat amb aigua a la que li haurem afegit fungicida per tal d’evitar que apareguen fongs. Deixarem caure les llavors sobre el substrat i cobrirem el test amb film transparent durant els 3-4 primers dies per tal de mantindre un nivell d’humitat elevat.

Després foradarem el film per a que hi haja ventilació, sempre mantenint el planter humit polvoritzant una o dos voltes al dia amb aigua. Als deu dies començaran a germinar les primeres llavos i a la segona setmana hi ja hauran germinat la majoria.

Les plàntules són extremadament menudes i s’assemblen a puntets verds brillants. és el moment més delicat, les mantindrem en un lloc molt il·luminat i ben ventilat. Continuarem sempre mantenint el planter humit polvoritzant una o dos voltes al dia amb aigua. A mitjans de la tardor, les fulles verdaderes, de color blanquinós, substituïxen els cotiledons. A partir d’esta etapa, el percentatge de baixes disminuïx considerablement i els podrem tractar com xicotets dinteranthus, tenint en compte sempre les seues necessitats en relació al seu tamany. El seu creixement és lent.