climatologia i ecologia

La classificació climàtica de l’Àfrica austral segons Köppen

La classificació climàtica mundial segons Köppen, va ser creada pel climatòleg alemany Wladimir Köppen en 1884, i descriu cada tipus de clima amb tres lletres, que indiquen el comportament de les temperatures i les precipitacions. És una de les classificacions climàtiques més utilitzades degut a la seua generalitat i senzillesa.

El sistema de Köppen es basa en que la vegetació natural té una clara relació amb el clima, per la qual cosa els límits entre un clima i un altre es van establint tenint en compte la distribució de la vegetació. Els paràmetres per determinar el clima d’una zona són les temperatures i les precipitacions mitjanes anuals i mensuals, així com l’estacionalitat de les precipitacions. Dividix els climes del món en cinc grups principals, identificats per la primera lletra en majúscula. Cada grup es dividix en subgrups, i cada subgrup en tipus de clima. Els tipus de clima s’identifiquen amb un símbol de 2 o 3 lletres: A per al clima tropical, B per al clima sec, C per al clima de latituds mitjanes, D per al clima continental, E per al clima polar i H per al clima te les terres altes.

precipitacions

Precipitacions mitjanes anuals.

El procediment per determinar cada grup, subgrup i tipus de clima, es mostra en una taula els tipus de clima en què se subdividix, amb la seua vegetació associada i les regions en què es troben, nomenant alguns exemples concrets de zones representatives. Els climes representatius de l’Àfrica austral són B i C.

GRUP B: SEC

En este clima les temperatures mitjanes anuals són inferiors a l’evapotranspiració potencial. És el clima de les estepes i els deserts. Per determinar si un clima és sec, obtenim un llindar de precipitació en mm: per calcular-ho es multiplica la temperatura mitjana anual per 20, llavors se li suma 280 si el 70% o més de la precipitació cau en el semestre en què el sol està més alt (d’abril a setembre en l’hemisferi nord, d’octubre a març en l’hemisferi sud), o 140 si la precipitació que cau en este període està entre el 30% i el 70% del total, o 0 si en este període cau menys del 30% de la precipitació total. Si la precipitació total anual mitjana és superior a este llindar, no es tracta d’un clima B.

La segona lletra indica el grau d’aridesa:

s: estepari. La precipitació total anual és menor que este llindar però superior a la mitat d’este llindar. Este clima és també anomenat en algunes regions mediterrani sec, ja que moltes voltes es dóna en zones de transició entre un clima mediterrani i un clima desèrtic.
w: desèrtic. La precipitació total anual és menor que la mitat d’este llindar.

Una tercera lletra indica el règim de temperatures:

h: càlid. La temperatura mitjana anual és superior a 18ºC
k: fred. La temperatura mitjana anual no és superior a 18ºC

clima

Zones climàtiques de l’Àfrica austral.

Així, tenim les següents combinacions:

Bwh: àrid càlid. Els hiverns són suaus encara que en zones de l’interior les temperatures poden apropar-se de nit als zero graus. Els estius són càlids. En algunes zones amb este clima les temperatures són extremadament altes i s’han registrat les màximes del planeta. Les precipitacions són molt escasses. Plantes de desert o sense vegetació. És el clima característic del desert del Namib i l’interior de la mitat sud de Namíbia, el sud-est del desert del Kalahari i el nord del Karoo.

Bwk: àrid fred. Els hiverns són molt freds i els estius càlids. Les precipitacions són molt escasses i la vegetació és la pròpia del desert o inexistent. És el clima característic de la part més central del Karoo.

Bsh: semiàrid càlid. Els hiverns són suaus i els estius càlids o molt càlids. Les precipitacions són escasses i la vegetació natural és estepària. És el clima del nord de Namíbia i el Kalahari i les seues regions més immediates.

Bsk: semiàrid fred. Els hiverns són freds o molt freds, i els estius poden ser temperats o càlids. Les precipitacions són escasses i la vegetació natural és l’estepa. Tendixen a localitzar-se en latituds temperades i lluny de la costa. És el clima del de la part més oriental i alta del Karoo, part de la seua costa i les terres situades entre les serres meridionals fora de les influències oceàniques.

GRUP C: CLIMES DE LATITUDS MITJANES

No és un clima B, i la temperatura mitjana del mes més fred està entre -3ºC (en algunes classificacions 0ºC) i 18ºC, i la del mes més càlid supera els 10ºC. En este clima es donen els boscos temperats.

La segona lletra explica el règim de pluges:

s: estiu sec. L’estiu és sec amb un mínim de precipitacions marcat: la precipitació del mes més sec de l’estiu és inferior a la tercera part de la precipitació del mes més humit, i algun mes té precipitació inferior a 30 mm.
w: hivern sec. L’hivern és sec: la precipitació del mes més sec de l’hivern és inferior a una desena part de la precipitació del mes més humit.
f: humit. No és ni s ni w. Precipitacions constants al llarg de l’any, sense estació seca.

vegetacio

Mapa bioclimàtic de l’Àfrica austral.

Una tercera lletra indica el comportament de les temperatures a l’estiu:

a: subtropical. L’estiu és calorós ja que se superen els 22 °C de mitjana en el mes més càlid. Les temperatures mitjanes superen els 10 °C almenys quatre mesos a l’any.

b: temperat. L’estiu és fresc ja que no se superen els 22 °C de mitjana en el mes més càlid. Les temperatures mitjanes superen els 10 °C almenys quatre mesos a l’any.
c: fred. L’estiu és fred. Menys de quatre mesos a l’any amb temperatura mitjana superior a 10 °C.

Així, tenim les següents combinacions:

Cfb: oceànic temperat. Els hiverns són freds o temperats i els estius són frescs. Les precipitacions estan ben distribuïdes al llarg de l’any i la vegetació natural són els boscs de frondoses. És el clima de les terres més costaneres de la regió del Cap Est, a l’est i sud del Gran Escarpament.

Csa: mediterrani. Els hiverns són temperats i estius secs i càlids. La major part de les pluges cauen d’hivern o en les estacions intermèdies. La vegetació natural és el bosc mediterrani. És el clima de la regió que envolta al cap de Bona Esperança. També és el clima de casa nostra.

Cfa: oceànic càlid. Els hiverns són freds o temperats i els estius humits i càlids: Les precipitacions estan ben repartides durant tot l’any. Els boscs són sempre verds o temperats. És el clima de la costa de la regió de Natal, a l’est del Gran Escarpament.

Cwa: subtropical humit. Els hiverns són freds o temperats i els estius calids però freds segons s’augmenta d’altitud. Els estius són plujosos i els hiverns secs. És el clima dels boscs temperats. És el clima de tota la regió interior oriental a l’oest del Gran Escarpament i coneguda com l’Highveld (Terres Altes).

La classificació climàtica de casa nostra

A quasi tota franja est de la península Ibèrica predomina, per la seua situació geogràfica, el clima mediterrani (Csa en la classificació climàtica de Köppen), però presenta uns contrasts importants en el sentit de l’altitud i de la latitud (quasi 5º C).

Excepte de les comarques més meridionals i a la conca del Segura, tot el territori està sotmés al règim de corrents generals de l’oest de l’alta troposfera que, en relació amb el front polar, a l’hivern aporten borrasques atlàntiques. La depressió lígur, que també reforça estos corrents, origina les llevantades típiques que vénen del Mediterrani, els únics altres vents plujosos. Les temperatures mitjanes anuals, reduïdes al nivell de la mar, oscil·len entre 12º i 18º C, excepte dels sectors continentalitzats de l’interior, on arriben a superar els 22º C de mitjana. L’amplitud tèrmica anual es d’uns 15º C als sectors litorals, i augmenta cap a l’interior. Les temperatures mitjanes de l’estiu oscilen entre 20º i 27º C, i les de l’hivern entre 4º i 13º C. Cal tindre en compte que l’amplitud diària és més forta a les terres interiors i a les de muntanya; per tant, les gelades solen ser freqüents a l’hivern al sector peninsular i, en latitud, fins a les valls de Pego, quan es produïx la invasió d’una gota freda les gelades són catastròfiques.

Pel que fa a les precipitacions, la varietat és encara més remarcable, tot oscil·lant entre una regió més humida, situada a la regió pirinenca i pre-pirinenca, que rep més de 800 mm anuals, fins a les comarques interiors més continentals corresponents a la depressió de l’Ebre i les valencianes més meridionals, que amb prou feines arriben a rebre 300 mm anuals. Les precipitacions són abundants al començament de la tardor, sobretot, originades per les llevantades, les quals provoquen inundacions periòdiques (gota freda), i a la primavera. La sequera principal es registra a l’estiu; a l’hivern n’hi ha una de secundària. Les comarques més meridionals arriben a enregistrar una sequera, centrada a l’estiu, però de sis mesos de durada.

El clima mediterrani —i el seu bioma— és el predominant del nostre territori, del qual es poden distingir tres variants suficientment diferenciades:

climatEl mediterrani típic o litoral s’estén per tot el litoral des del massís de les Corberes fins a Xàbia, té hiverns no molt freds a causa de la característica suavitzadora de temperatura que fa la mar, els estius són llargs, bastant secs i calorosos, amb màximes al voltant dels 30ºC. Pel que fa a les precipitacions, es concentren a la primavera i la tardor, amb riscs de gota freda en esta última estació. Poden haver-hi anys més extrems. Al nord de Barcelona el clima és progressivament més humit. Ciutats representatives d’este clima són Perpinyà, Tarragona, València, Gandia i Palma.

El mediterrani continentalitzat és un clima de transició entre el continental i el mediterrani típic, propi de les comarques i regions de l’interior. Els hiverns són freds, però els estius són més càlids que en el clima mediterrani típic amb temperatures màximes superiors als 40ºC, i les precipitacions també escasses però millor distribuïdes al llarg de l’any, a l’hivern, i poden ser en forma de neu. Ciutats representatives d’este clima són Terol, Solsona, Lleida, Requena i Alcoi.

El mediterrani àrid és un clima mediterrani degradat a semiàrid i amb unes temperatures elevades i una sequera perllongada a causa de la barrera orogènica nord-occidental i de la temperatura marina molt elevada. Es dóna per la costa des de Calp fins més enllà de la conca del Segura, les temperatures són molt càlides a l’estiu i a l’hivern són molt suaus 10 a 13 ºC. Les precipitacions són molt escasses: a mesura que ens dirigim cap al sud de Calp apareix gradualment un clima més àrid amb hiverns molt suaus al voltant dels 12ºC, amb estius molt llargs, molt secs i molt calorosos amb temperatures màximes de més de 30ºC, les escassíssimes precipitacions que cauen solen donar-se en les estacions de transició (tardor i primavera). Este seria el clima més paregut al sud-africà. Ciutats representatives d’este clima són Benidorm, Elx, Oriola i Múrcia.

Mentre el clima de muntanya, bastant diferent del mediterrani, és el característic de les comarques pirinenques i subpirinenques, amb un clima humit, amb màxims pluviomètrics també equinoccials entre 30 i 50 dies de nevades, i, a les valls, inversions tèrmiques i boires hivernals. A les serralades del Sistema Ibèric és important la influència del clima mediterrani continentalitzat. El clima de muntanya es regix per l’altitud, factor que influïx en la temperatura i les precipitacions. Solen ser més abundants i en forma de neu durant l’hivern. Ciutats representatives d’este clima són Andorra la Vella, el Pont de Suert o Morella.

Paràmetres climàtics de la ciutat de València

clima valencia

Zones climàtiques de resistència o de rusticitat

La rusticitat de les plantes és un terme botànic utilitzat per descriure la seua habilitat de sobreviure a condicions adverses de creixement. Normalment es limita a debats sobre adversitats climàtiques. Així, la capacitat per tolerar fred, calor, sequera, o vent, es consideren típicament mesures de rusticitat. En les latituds temperades, com la nostra, el terme més utilitzat per descriure-la és la resistència al fred, o rusticitat al fred i generalment es mesura per les temperatures més baixes que una planta pot suportar.

rusticitat-1La rusticitat vegetal es definix per la seua extensió nativa geogràfica: longitud, latitud i elevació. Estos atributs se solen simplificar definint la zona climàtica de resistència.

Una zona climàtica de resistència o zona de rusticitat (en anglés plant hardiness zone) és una zona geogràfica dins la qual una espècie o varietat de planta concreta és capaç de créixer a l’aire lliure en les condicions de clima que s’hi presenten. En particular és la capacitat que té una planta d’aguantar les temperatures mínimes d’aquella zona.

Per exemple, una planta descrita com a resistent per a la zona 10 vol dir que pot aguantar una temperatura mínima de -1 °C. Pot viure a l’aire lliure i sense cap tipus de protecció a les zones per damunt de la zona 10, però no suportaria viure a les zones per baix de la zona 10. Este concepte el va desenvolupar als Estats Units el seu Departament d’Agricultura, i ha sigut adoptat per altres països.

Segons el mapa elaborat a Las plantas ornamentales y sus zonas de rusticidad en España, de l’enginyer tècnic agrícola José M. Sánchez de Lorenzo-Cáceres i el de Les zones de rusticité (de França) que apareix al web Jardin! l’Encyclopédie, el nostre territori es caracteritza per una climatologia temperada amb hiverns condicionats segons la seua climatologia siga de muntanya o mediterrània (ja siga mediterrani típic, continentalitzat o àrid) i es donen les zones climàtiques de resistència catalogades del 7 a l’11. A l’annex IV de la primera font hi ha un llistat de plantes amb el seu nivell de rusticitat, i es nomenen les següents plantes-pedra:

Zones 10 i 11: Argyroderma, Fenestraria, Lithops.
Zones 9, 10 i 11: Conophytum, Dinteranthus, Gibbaeum, Lapidaria, Pleiospilos.