africanes per excel·lència

Els lithops són originaris de les regions semiàrides i pedregoses del sud-oest africà i sobreviuen a les dures condicions climatològiques d’estos territoris gràcies a que estan parcialment enterrats entre les pedres.

àfricalnatural

Mapa satel·lital d’Àfrica.

L’evolució natural ha fet que esta planta quede reduïda a només un parell de fulles groixudes, entre les quals, només hi ha una fissura des d’on ix, en l’estació adequada, una enorme flor semblant a una margarida. La forma del seu cos, junt a la seua poca superfície en relació al volum, reduïx l’evaporació al mínim i, en conseqüència, és de gran ajuda per a que la planta conserve la seua reserva hídrica durant les hores més caloroses del dia.

Esta morfologia els aporta un benefici addicional i excepte quan florixen, són molt difícils de localitzar entre les graves i els cudols. El seu mimetisme en forma i color a l’entorn que els envolta és quasi total, en una clara finalitat de defensa contra la identificació per part dels animals hervíbors que pasturen per aquelles àrides estepes i sabanes.

Els deserts de reg, on viuen les plantes-pedra, es caracteritzen per un recobribent de grava i cudols, normalment arredonits. Abasten extenses planures desèrtiques de grava a l’Orient Mitjà, a l’Àfrica septentrional i meridional i en altres regions àrides del món. Si bé en molts casos constituïxen planures pròpiament dites, en altres es tracta de vessants en glacis o de ventalls al·luvials. Són el resultat de l’acció del vent —deflacció— que ha produït una granoclassificació dels materials, de manera que els més grossos, que no són arrossegats pel vent, queden en la superfície. Una de les característiques d’eixos sòls és que la seua cobertura de graves i pedruscall forma una capa resistent a l’erosió tant hídrica com eòlica. S’anomena “paviment de desert” i constituïx una cuirassa coneguda amb diferents noms segons el desert.

Les pedres, anomenades dreikanters a l’Àfrica meridional —en la llengua neerlandesa que parlen els bòers—, modelades segons la direcció dels vents dominants, són freqüents. Les graves estan sovint recobertes d’una pel·lícula lluent, fosca i molt fina, amb una coloració que va del negre al roig rovellat, l’anomenat “vernís del desert”. Els vernissos consistixen en òxids de ferro i manganés precipitats a les superfícies i barrejats amb minerals d’argila, sílice i carbonats.

Els lithops es camuflen imitant a una pedra quasi perfecta en quant a tamany, textura, color i forma, poden créixer sols o en grup i la morfologia de les diferents espècies pot reflectir-se en les terres on creixen i la sequera de l’estació. Hi ha una correlació considerable entre les espècies individuals i la naturalesa del seu hàbitat, també una mateixa espècie de lithops té un color o un altre depenent en la zona on es trobe. No és comú trobar diferents espècies de lithops en la mateixa àrea, la distribució més comuna és la colonització massiva d’una espècie amb les seues varietats i subespècies respectives en una mateixa àrea. La majoria de les espècies viuen en un hàbitat amb precipitacions inferiors a 200 mm a l’any, i es produïxen d’hivern, moltes voltes en forma de boirines matineres.

Tota esta regió de l’Àfrica meridional es va assecar durant el període fred que va afectar a les regions polars australs fa uns 12 milions d’anys. També es considera que el Namib és el desert més antic del món, ja que existia fa 65 milions d’anys, durant l’Era Terciària. Esta sequedat va sorgir deguda a un corrent marí molt fred procedent de l’Antàrtida anomenat corrent de Benguela, que es dirigix cap al nord i que banya de manera constant les costes atlàntiques del sud d’Àfrica. Este corrent fred impedix que l’aigua s’evapore i que s’origine cap nuvolositat, de forma que, el vent que bufa en direcció est des de l’oceà de manera pràcticament contínua cap a l’interior del continent, impedix qualsevol precipitació en tota la regió. Però, en canvi, afavorix la presència de boires d’origen marí, que cobrixen la zona més de 100 dies a l’any.

correntss

El Gran Escarpament i els corrents oceànics sud-africans.

L’efecte dels afloraments de les aigües fredes oceàniques a prop de la costa produïx una inversió de temperatures que origina una humitat de l’aire elevada entre 100 i 250 dies a l’any formant boires que penetren de matinada i durant unes hores, fins a 50 km cap a l’interior del continent. La freqüència de boires disminuïx amb la distància de la costa, però poden arribar a assolir les parets del Gran Escarpament un parell de voltes a l’any. Conforme avança el matí, amb la pujada de les temperatures, les boires es desfan. S’ha calculat que la condensació de la boira aporta a tota la plana costanera del Namib i el Karoo, l’equivalent a 50 mm de pluja.

La boira es forma gràcies a un procés d’advecció, pel qual l’aire humit procedent de l’Atlàntic occidental es desplaça horitzontalment sobre la superfície freda que origina el corrent de Benguela a prop del continent africà. Esta boira origina la humitat ambiental necessària que manté vives a les més de 1000 espècies de plantes suculentes que habiten en esta àrea costanera extremadament àrida, entre elles les plantes-pedra, que obtenen a partir de la condensació d’esta boira la major part o la totalitat dels recursos hídrics que necessiten.

Els lithops poden trobar-se en una gran varietat d’hàbitats: en sòls rocosos, en clevills, en els cims i vessants muntanyenques. Els diferents hàbitats inclouen; pedra calcària, pedra sorrenca, granit, arena de quars… sovint creixen en àrees obertes lluny d’altres plantes on la vegetació està generalment escampada i esmerlida, en zones on s’apleguen als 50°C. Les diferentes espècies han evolucionat per a sobreviure en condicions de temperatures extremes. A tota esta regió de l’Àfrica austral —una de les més àrides del món—, amb grans extensions de grava, cudols i arena, són tan escasses les condicions per al creixement de les plantes, que les que han pogut adaptar-se, han hagut d’evolucionar per a ser capaces de recollir cada molècula d’aigua per a emmagatzemar-la i poder consumir-la durant els llargs períodes de sequera.

L’Àfrica austral compta amb més de 20.000 plantes diferents, que representen quasi el 10% de totes les espècies conegudes del món, per la qual cosa és considerada una àrea particularment rica en biodiversitat vegetal. El bioma prevalent està format per diferents tipus de praderies, sabanes i mesetes desèrtiques. Les terres de desert, estepes de plantes espinoses i pastures de la sabana de l’oest donen pas, progressivament, als arbusts de la sabana cap a l’est i nord-oest fins el Gran Escarpament de la cadena muntanyosa del Drakensberg.

Les àrees geogràfiques del territori de distribució dels lithops

Excepte l’estreta franja costanera que banya l’oceà Índic, a l’Àfrica austral predomina l’aridesa. Climes més o menys àrids, que van des del de tipus mediterrani al cap de Bona Esperança fins al desèrtic de la regió del Namib. El territori geogràfic de distribució del gènere Lithops s’inclou dins dels dos grups d’ecoregions que predominen al sud d’Àfrica: el grup àrid, format per les ecoregions desèrtiques i semidesèrtiques de la plana costanera occidental, els altiplans esteparis de Namíbia i el Karoo; i el format pel grup de sabana de la conca del Kalahari i les prades seques de l’Highveld i el Bushveld. Les condicions bioclimàtiques del Gran Escarpament, en tot el seu recorregut, també són particulars respecte dels territoris que l’envolten.

lithops regions

Regions geogràfiques de l’àrea de distribució del gènere Lithops.

La plana costanera de l’àrea occidental abasta una àrea de 250.000 km2, i s’estén de nord a sud al llarg d’una franja de 120 a 200 km2 d’ample per uns 2000 km de llarg que va des de la ciutat angolana de Namibe, fins al riu Olifants, a la República Sud-africana, i inclou la zona costanera del Karoo —anomenada Namaqualand— i el desert del Namib. En tots els casos el límit a l’est de la plana, el marca una cadena muntanyenca que rep el nom de Gran Escarpament i que discorre paralel·lament a la costa en forma de cingle, entre uns 100 i uns 150 km a l’est, enfilant-se des del nivell de la mar fins a uns 800 i 1500 m per damunt de la plana.

La zona més septentrional, des de Namibe fins la desembocadura del riu Kuiseb a la badia de Walvis —fins al riu Uniab, es coneix també amb el nom de desert de Kaoko— és una regió pedregosa formada predominantment per roques, guix i grava. És una zona extremadament àrida, completament coberta per pedres i graves que les aigües no han pogut arrossegar. A esta zona, les pluges augmenten progressivament des del sud i oscil·len entre els 20 mm de la costa i els 85 mm de l’interior, i sempre es reben a l’estiu. L’espècie de lithops més representativa d’està àrea és Lithops ruschiorum.

La part central, des de la badia de Walvis fins a la badia d’Angra Pequena, a Lüderitz, està pràcticament coberta de dunes. La pluja és molt escassa a la costa més immediata (8-20 mm), i assolix els 100 mm al peu de l’Escarpament. Les precipitacions es donen a l’estiu. Les temperatures a la costa són entre moderades i fredes (mitj. anual: 15ºC), per l’efecte dels afloraments de les aigües fredes del corrent de Benguela. La similitud d’estes condicions climàtiques amb les del Sàhara oceànic occidental són òbvies tot i que la comparació de les dades climàtiques indica que les condicions són molt més favorables per a la vida al Namib. Les mitjanes anuals de temperatura, l’evapo-transpiració potencial, la velocitat del vent i la pressió del vapor de l’aigua són més baixes que al Sàhara occidental. La humitat relativa, en canvi, és més alta.

Namib-Kalahari

Mapa del Namib, el Kalahari i les seues extensions.

Al sud de la badia d’Angra Pequena, el paisatge del Namaqualand està composat per terres de graves i cudols, que s’alternen amb dunes a la part més al nord —Gran Namaqualand— i amb sediments salins al sud del riu Orange —Xicotet Namaqualand—. Ací les pluges són fins i tot més escasses i esporàdiques i poden aparéixer en qualsevol època de l’any fins estabilitzar-se progressivament a l’hivern al Xicotet Namaqualand. Al Namaqualand, les temperatures són més baixes que a la part central del Namib i no són estranyes les gelades durant l’hivern.

El Namib té gran fama entre els biòlegs, ecòlegs i naturalistes per la seua riquesa, originalitat i diversitat i per l’extraordinària adaptació a l’aridesa de les seues plantes i animals. És possible que tota la franja costanera d’esta gran regió àrida africana, no reba més que uns cent milímetres de pluja en tot l’any. Fa tanta calor que en la superfície dels afloraments de granit es formen clevills i que acaben desintegrant els seus components cristal·lins. Quan bufa el vent, llança els fragments contra les parets rocalloses foradant buits i cisellant-les com torres esmolades. Però estos vents no suposen cap sospir per a les plantes ni els animals, ja que són masses d’aire bascós. Tot i això, tota esta franja costanera té una font d’humitat absent en la majoria dels deserts: quasi cada dia aplega de la mar una boirina que penetra varis quilòmetres cap a l’interior.

L’altiplà namibià o Meseta Central de Namíbia se situa de nord a sud, entre el Gran Escarpament, que la separa de la plana costanera desèrtica del desert del Namib-Kaoko a l’oest, les muntanyes Karas al sud i el desert del Kalahari a l’est. Les condicions biòtiques de l’Altiplà són similars a les que es troben al llarg del Gran Escarpament; però amb una reducció notable de la complexitat topogràfica. Les temperatures d’estiu a la zona poden arribar als 40°C i les gelades són comuns a l’hivern.

Karoo

Paisatge de les estepes del Karoo.

El Gran Escarpament a Namíbia s’eleva ràpidament a més de 2.000 metres i el separa de la plana costanera. Les temperatures mitjanes i els intervals de temperatures augmenten a mesura que es dirigix més cap a l’interior des de les fredes aigües de l’Atlàntic, al mateix temps que les boires costaneres persistents disminuïxen lentament. Tot i que la zona és rocallosa, amb sòls poc desenvolupats, és molt més productiva que el desert del Namib. Quan els vents d’estiu es veuen obligats a travessar l’Escarpament, la humitat s’extrau en forma de precipitació. L’aigua, juntament amb el conjunt de particularitats que presenta la seua topografia, és responsable de la creació dels microhàbitats que oferixen una àmplia gamma d’organismes, molts d’ells endèmics. La vegetació al llarg de l’Escarpament varia en forma i densitat, amb l’estructura de la comunitat que van des de estepes àrides a zones més arbustives amb arbres dispersos. A la part de l’Altiplà que queda al nord de la riera de Swakop, els hiverns són suaus i els estius càlids o molt càlids i les precipitacions són escasses, produint una vegetació natural estepària. Mentre que a la que queda al sud, els estius són molt càlids i els hiverns són suaus, encara que en zones de l’interior les temperatures poden apropar-se de nit als zero graus. Les precipitacions són més escasses. Les espècies més representatives de l’altiplà namibià són Lithops gracilidelineata i Lithops pseudotruncatella al nord; Lithops schwantesii i Lithops vallis-mariae al centre; i Lithops karasmontana i Lithops fulviceps al sud.

Amb el nom de Karoo es coneix a una regió natural i un semidesert de Sud-àfrica. Se situa sobre una meseta semidesèrtica ubicada en la conca del riu Orange, però no hi ha una definició exacta del què constituïx el Karoo, i per tant la seua extensió tampoc està definida amb precisió. El Karoo es pot definir en part per la seua topografia i geologia, però sobretot pel clima (la seua escassesa de precipitacions, aire àrid, cels clars i temperatures extremes de calor i fred).

El Karoo va formar una barrera quasi impenetrable a l’interior del continent des de la Ciutat del Cap, i els primers aventurers, exploradors, caçadors i viatgers que es dirigien cap a l’Highveld, el descrivien com un lloc aterridor de grans calors, gelades, inundacions i sequeres. Les precipitacions anuals se situen entre 50-250 mm, encara que en algunes de les muntanyes poden ser de 250-500 mm, més altes que a les planes.

Karoo

Àrea de les estepes semiàrides del Karoo.

La vegetació és xeròfila i està composta per aloes, mesembryanthemums, crassulàcies, eufòrbies , stapèlies i nombroses plantes efímeres del desert, que progressivament va desapareixent cap al nord —Kalahari— i nord-est —Highveld—. Cap a l’est i el nord-est, el Karoo es transforma progressivament en grans àrees de pastura. La regió més seca del Karoo, però, és la seua cantonada sud-oest, entre el Gran Escarpament i les cadenes de muntanyes de Cederberg-Skurweberg, coneguda amb el nom de Tankwa Karoo, que rep només 75 mm de pluja a l’any.

La serralada de Swartberg, que s’estén d’est a oest, paral·lela a la costa sud, dividix el Karoo en Gran Karoo al nord i Xicotet Karoo al sud. El Xicotet Karoo però està tancat i separat de l’oceà al sud, per la carena muntanyosa d’Outeniqua-Langeberg, que s’orienta també d’est a oest en paral·lel a la costa. L’únic límit clar i definit del Gran Karoo està format per les serres de l’interior i pel plegament orogènic de la regió de Cap, al sud i sud-oest. L’extensió del Karoo al nord és vaga, a poc a poc va desapareixent i quasi es fa imperceptible cap a l’àrida zona nord-oest coneguda amb el nom de Bushmanland i al nord amb el també àrid Kalahari meridional. Mentre que a l’est i nord-est s’esvaïx a la sabana i les pastures de l’Highveld.

A banda d’estes divisions geogràfiques, al Karoo es poden diferenciar dos ecoregions botàniques: el karoo suculent i el Karoo nama. El karoo suculent és una ecoregió que s’estén per la costa atlàntica del sud d’Àfrica, des del sud de Namíbia fins a la badia de Santa Elena, a Sud-àfrica. És una ecoregió semiàrida amb una extensió total de 102.700 quilòmetres quadrats, on el corrent de Benguela provoca freqüents boires. Cap a l’interior, la regió arriba a les terres altes de la Província Occidental del Cap. Limita al sud amb el fynbos, de clima mediterrani, al nord amb el desert del Namib i a l’est amb el Karoo nama. El Karoo suculent alberga la flora més rica del món de plantes suculentes, aproximadament un terç de les 10.000 espècies conegudes. També és molt rica en plantes geòfites, amb unes 630 espècies.

Namaqualand

Paisatges primaverals del Karoo suculent, al Namaqualand.

El Karoo nama ocupa una extensió de 351.100 quilòmetres quadrats en l’altiplà central sud-africà i limita al nord, amb el desert del Namib, la sabana arbolada de Namíbia i la sabana xeròfila del Kalahari. El clima és àrid, les sequeres són freqüents, i les temperatures sofrixen grans oscil·lacions: pot haver-hi una diferència de 25° entre el dia i la nit; i a l’estiu poden superar-se els 30 °C, mentre que a l’hivern les gelades són freqüents. Les precipitacions es concentren entre desembre i març i no superen els 500 mm anuals en el nord-est, mentre que en el sud-oest només s’arriba als 100 mm. La vegetació dominant està formada per herbes hemicriptòfites i arbusts nans camèfits; estos últims són més abundants a les zones més àrides. Els arbres i arbusts llenyosos estan només restringits a la proximitat de cursos d’aigua.

El desert del Kalahari, imperceptiblement es va fonent amb el desert del Namib conforme s’apropa cap a la costa occidental i amb l’altiplà del Karoo cap al sud. El Kalahari s’ubica a l’interior d’una gran conca situada al centre de l’Àfrica austral que s’estén al llarg de set països: Namíbia, Angola, Botswana, Zàmbia, Zimbabwe, Sud-àfrica i fins i tot la República Democràtica del Congo. En total, la conca del Kalahari cobrix una àrea de més de 1,2 milions de quilòmetres quadrats.

La major part del Kalahari no és pròpiament un desert sinó que l’ocupen diferents tipus de sabanes. Al sud-oest, és més àrid i la sabana està dominada per herbes i arbusts xeròfils, mentre que la proporció d’arbres augmenta generalment cap al nord-est, creant un tipus de sabana més arbrada.

habitat natural

Lithops bromfieldii v. mennellii al seu hàbitat natural.

El Kalahari no seria estrictament un desert pel fet de tindre una cobertura vegetal massa densa, tot i que la baixa quantitat de precipitacions que s’hi donen també permetria qualificar-lo com a tal. Només la regió situada més al sud-oest (sud-est de Namíbia, al nord-oest de Sud-àfrica i sud-oest de Botswana) del Parc de Kgalagadi és la zona més seca del Kalahari i seria veritablement un semi-desert. No obstant això, en tota la resta de Kalahari, excepte en les salines durant l’estació seca, la cobertura vegetal pot ser clarament més densa, fins a molt densa en algunes àrees limitades.

Tant l’estiu com l’hivern tenen temperatures càlides de dia i fresques de nit. La temperatura de dia a l’estiu pot arribar fàcilment a més de 40°C. A l’hivern la temperatura pot baixar per baix dels zero graus.

Les precipitacions ocorren principalment entre octubre i abril (els mesos de l’estiu austral) i la pluviometria passa dels 150 litres al sud-oest a 650 litres a la cantonada nord-est de Botswana. Les pluges decreixen de nord-est cap a sud-oest, on cau una mitjana de 150mm al llarg d’una estació de pluges veritable al final de l’estiu austral. L’evaporació supera els 2.000 litres a l’any i hi ha dèficit hídric en tots els mesos, excepte en els més plujosos. L’arena del desert de Kalahari, que en alguns llocs té un gruix de 400 metres, ajuda a fer disponible l’aigua i afavorix la vegetació, però tot i això, els sòls són molt pobres en nutrients.

Les Terres Altes Highveld, (també Alt Veld o Camp Alt), és una zona alta d’altiplà de Sud-àfrica que abasta una àrea de 30.000 quilòmetres quadrats. Està conformada per obertes prades (grassveld) i pujols. Té les seues màximes elevacions en el nord i l’est, on es troba amb un sistema muntanyenc, el Magaliesberg i Witwatersrand al nord i el Gran Escarpament de Mpumalanga a l’est. En general perd la seua altitud cap a l’oest i nord-oest on la prada de pastures, arbusts baixos i acàcies, es barreja progressivament amb la vegetació de sabana i posteriorment d’estepa del Kalahari i el Karoo.

Bushveld

Paisatge de sabana herbàcia del Bushveld.

La seua altitud varia entre 1.250 i 1.750 msnm, amb una temperatura anual mitjana d’entre 14 ºC i 18 ºC. Els hiverns són freds, encara que són rares les nevades a causa de la seua altitud, que la protegix de les temperatures extremes a l’estiu. Rep entre 400 i 1200 mm de la pluja anualment a causa de la distribució est/oest de les precipitacions a Sud-àfrica. L’espècie reprensentativa de l’Highveld és sens dubte, Lithops lesliei.

Al nord-est, l’altiplà de l’Highveld descendix progressivament cap a les conques del Bushveld i el riu Limpopo. Es coneix amb el nom de Bushveld a una ecoregió de sabana que abasta la major part de les províncies sud-africanes de Limpopo i una xicoteta part de la del Nord-oest, el sud i sud-oest de Zimbabue i l’est de Botsuana, a la conca dels rius Limpopo i Olifats. L’altitud de la regió varia entre 750 i 1400 metres i la pluviositat anual entre 350 mm a l’oest i 600 mm al nord-est. Les planures herbàcies de la regió, com el seu nomindica, estan esguitades d’agrupacions d’arbres i arbusts. Les brosses són altes i es tornen grogues o marrons a l’hivern, que és l’estació seca a la major part de l’Àfrica austral. Les parts no alterades d’este hàbitat, són la llar de moltes espècies de grans mamífers com el rinoceront blanc, el rinoceront negre, la girafa, el nyu blau, la impala i una gran varietat d’altres espècies d’antílops. Tot i la important presència d’algunes subespècies de Lithops lesliei, l’espècie més representativa del Bushveld és Lithops coleorum.